Gerent de Creixell Mediterránea S.L
V.T.
20/10/2020
Miguel Márquez ha dedicat la major part de la seva vida a la geriatria. Infermer de professió, aquest empresari porta la gestió de cinc residències a diferents municipis de la província de Tarragona: la Residència Mar i Sol (El Creixell), la Ballús (Valls), La Marquesa (Pla de Santa Maria), Residencial Fontscaldes, per a persones amb trastorn mental sever, i la NostraLlar (Els Pallaresos). Totes sota el paraigües empresarial de la societat Creixel Mediterránea SL. A més, gestiona també una bugaderia industrial que no només dóna servei als seus centres, sinó que també té clients externs del sector de l’hostaleria. Actualment, té gairebé 250 treballadors al seu càrrec. Per a Márquez, la seva feina és la seva passió i considera que, per treballar en el sector de les residències, cal una dosi molt alta de vocació. De fet, està convençut que “l’èxit radica en l’amor cap a la teva professió”.
A dia d’avui gestiona un grup de 5 residències a la província de Tarragona i una bugaderia industrial. Com va començar tot plegat?
La meva vocació per la geriatria va començar quan era molt jove. Quan tenia 17 o 18 anys, vaig fer l’objecció de consciència en una llar d’avis i allí em vaig enamorar d’aquest sector. Aleshores vaig treure’m el títol d’Auxiliar de Geriatria i el d’Auxiliar de Clínica i, mentre estudiava la carrera d’Infermeria, vaig treballar d’auxiliar. D’aquesta manera, quan vaig acabar els estudis, ja portava 6 o 7 anys treballant amb persones grans. L’any 2002 va sorgir l’oportunitat de comprar una llar d’avis i vaig decidir aprofitar-la. Vaig vendre casa meva, vaig deixar la meva família, la meva feina a Barcelona… En resum, ho vaig deixar tot, vaig venir a Tarragona i vaig agafar un pis de lloguer per començar una aventura que no sabia com sortiria. I va sortir bé. En aquest primer projecte érem quatre socis i vam muntar la Residència Mar i Sol, al Creixell. La societat no va anar bé i vuit mesos després vam quedar només dos socis.
Treballant al Creixell, vam detectar que teníem molts usuaris de l’Alt Camp i, veient les mancances d’aquest tipus de centres que hi havia a la zona, vam decidir obrir una llar d’avis a Valls, la Residència Ballús. Era l’any 2004. A partir d’aleshores, i després d’iniciar negocis d’una altra índole a Barcelona, tot va anar rodat. L’any 2007 vam obrir la nostra tercera llar d’avis, la Residència La Marquesa, al Pla de Santa Maria. Era un centre molt petit i vam haver de fer obres d’ampliació. Cinc anys més tard, el 2012, vam sumar Residencial Fontscaldes, un centre per a persones amb trastorn mental sever, al nostre grup. I només tres anys més tard, el 2015 vam obrir la nostra bugaderia industrial a Valls. Inicialment, només donava servei als nostres centres però poc a poc vam anar obrint-la a clients externs i vam aconseguir fer una cartera d’hotels i apartaments de la Costa Daurada. Amb el temps, vaig acabar comprant la part del meu soci i vaig quedar-me com a gerent únic del grup.
Durant tot aquest trajecte, em vaig treure el Títol Oficial d’Infermer Especialista en Infermeria Geriàtrica, el postgrau de Gestió de residències i serveis per a gent gran i un màster en Gestió Sanitària. I actualment estic cursant un MBA en Gestió empresarial.
“El 2015 vam obrir la nostra bugaderia industrial a Valls”
Com se li va acudir obrir la bugaderia a clients externs?
La majoria de residències tenim una bugaderia pròpia però, com que teníem tant de volum, vaig pensar que era millor professionalitzar-la i obrir-la a l’exterior. Durant els mesos d’estiu treballem molt amb hotels i a l’hivern només donem servei als nostres centres. Si fem un càlcul aproximat de mitjana dels 12 mesos de l’any, podem dir que treballem per a clients externs en un 60% i en un 40% per als nostres centres.
Quins perfils professionals es necessiten per muntar una residència?
Són molt variats: metges, infermeres, treballadores socials, educadores socials, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, netejadores, cuineres, gerocultores…
“Amb una administració privada els recursos de què disposis els optimitzaràs segur”
I quines qualitats han de tenir aquests treballadors?
És obligatori tenir la titulació, però, a més, a banda d’aptitud, és molt important l’actitud, tenir un esperit vocacional. Això és bàsic perquè treballar amb persones grans o persones amb trastorns mentals és molt complicat. T’ha d’agradar perquè, si no, no dones el millor de tu mateix.
I les residències, quines condicions han de complir per a què siguin òptimes per poder donar servei a un col·lectiu com és el de la gent gran?
Jo crec que les instal·lacions són importants (han de tenir uns mínims), però el més important són els serveis que ofereixes als usuaris. La nostra infraestructura no és la dels nous models de macro residències, però sí que podem competir amb els serveis, que són excel·lents. I què és el que diferencia els nostres serveis dels d’altres centres? Doncs que el factor humà està sempre per davant del factor econòmic.
“És important assenyalar que les residències no són centres sanitaris i, per tant, en una situació de pandèmia, tot resulta realment complicat”.
Com es gestiona el fet de tenir uns bons números a nivell empresarial quan el tracte personal passa per davant del factor econòmic?
Sembla una qüestió complicada però, en realitat, és ben senzilla: tu pots decidir si vols guanyar més oferint pitjors serveis o si vols guanyar una mica menys però dormir cada nit tranquil, pensant que fas el millor. De fet, quan arriba a algun dels nostres centres una persona que no té família, sempre penso que té molta sort d’haver caigut a les nostres mans.
El fet de posar per davant el tracte personal significa que coneix tots els seus residents? Com gestiona els sentiments que li desperten els seus usuaris per a què no l’afectin a nivell empresarial, per a què li surtin els números?
Sí, procuro conèixer cada un dels casos que ingressa a les residències. Estic en constant comunicació amb les treballadores socials i les directores de cada un dels centres per a què m’expliquin quins són els residents que van entrant. D’aquesta manera, quan visito qualsevol d’aquests centres, sé d’on ve cada persona i quina és la seva situació en aquell moment. Com ja he comentat, la meva política és posar el benestar de les persones per davant dels números i, per a què cada residència funcioni, faig microeconomia, és a dir, faig funcionar cada una d’elles com si fos una única empresa, no com un gran grup. Actualment, amb la situació de pandèmia que estem vivint, cada un dels centres té unes circumstàncies diferents i això encara referma més que cal continuar mirant-les de manera independent.
Una altra qüestió que tinc molt en compte és que les decisions econòmiques no poden afectar mai la qualitat dels serveis que oferim als nostres usuaris ni tampoc les nòmines dels nostres treballadors. I aprofito aquí per fer un reconeixement a la gran feina que estan duent a terme tots els professionals del nostre grup. En moments tan delicats a nivell sanitari com els actuals, estan donant més del 100% de les seves capacitats per continuar vetllant pel benestar dels nostres usuaris i protegir-los de la Covid-19. De fet, sense la seva feina diària, els centres no podrien funcionar i, en conseqüència, el grup empresarial se n’aniria a norris.
Un altra part del seu negoci és el tracte amb els familiars dels usuaris. Quina és la seva política de relació amb les famílies per tenir-les satisfetes i per a què confiïn en vostè?
La meva política és molt clara: ser molt transparent i intentar dir les coses tal com són en tot moment. De vegades, això juga a la teva contra, però sóc de l’opinió que cal anar amb la veritat per davant i explicar les coses tal com passen.
La pandèmia de la Covid-19 ha afectat totes les empreses, però el seu sector ha estat un dels més tocats. Com es gestionen cinc residències en un moment tan complicat com el que estem vivint?
Ara mateix, cal intentar aguantar econòmicament, tot i que les despeses superen els ingressos. Ara toca tirar d’estalvis, per dir-ho d’alguna manera. La situació s’ha complicat molt en el nostre sector. L’objecte del nostre negoci és tenir cura de la gent gran, però actualment la seguretat i la protecció contra la Covid passa per davant d’aquest objectiu. És a dir, sense oblidar quin és el nostre objectiu, hem de protegir i mantenir segurs tots els nostres residents i aquest equilibri no sempre resulta fàcil. És important assenyalar que les residències no són centres sanitaris i, per tant, en una situació de pandèmia, tot resulta realment complicat.
“En el sector de la geriatria, l’èxit radica en l’amor que sentis cap a la teva professió”
Parli’m de la competència que existeix entre les residències de gestió pública i les de gestió privada. Quins avantatges i quins inconvenients té cada una?
Crec que la gestió privada és molt més potent. Evidentment, quan hi ha una administració pública, sempre es compta amb molts més recursos però no s’exprimeixen prou. Amb una administració privada, en canvi, els recursos de què disposis els optimitzaràs segur. Per altra banda, les residències públiques compten amb un suport polític que no tenen les privades. En aquest sentit, els centres de gestió privada juguem amb desavantatge respecte dels públics.
On es fa una millor gestió a la pública o a la privada? I els serveis, quins considera millors?
La gestió depèn més de la persona que estigui al capdavant que no del fet que sigui pública o privada. Hi ha gestors públics molt entregats i d’altres que no ho estan, igual que passa en el sector privat. I pel que fa als serveis, tampoc puc decantar-me per un o altre model perquè depèn molt de cada un dels centres.
Com valora el paper de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) i del Círculo Empresarial de Atención a Personas (CEAPs) en el moment de crisi sanitària que estem vivint?
El valoro molt positivament. Valoro molt la feina que està fent Cinta Pascual (presidenta de les dues entitats), amb la que tinc molt bona relació. Crec que a nivell social no hi ha coneixement de la temporada tan dura que estem vivint. S’intueix que no ho estem passant massa bé, però ningú sap el que estem plorant. I, en aquest sentit, aquestes dues entitats estan donant visibilitat al sector i als professionals que hi treballem. Per això considero que estan fent molt bona feina.
PERFIL:
Edat: 45
Professió: Gerent d’un grup de residències sociosanitàries
Aficions: La meva família, els meus amics, la muntanya i desconnectar a l’Aldea de Cuenca (Fuente Obejuna, Córdoba), el meu poble adoptiu.
Trets principals del seu caràcter: Persistent, transparent i sentimental.
